Tecnologia vs societat

head-663993

Internet i les noves tecnologies estan canviant a un ritme vertiginós la nostra societat. Cada els cedim més dades i això comporta que els que les gestionen ens coneguin més i sàpiguen quins gustos i interessos tenim. El resultat de tot això és que el tracte és cada cop més personalitzat.

Malgrat que la tecnologia en els seus inicis va néixer amb la finalitat de beneficiar i facilitat la vida a l’ésser humà, en l’actualitat moltes persones comencen a qüestionar-se si les noves tecnologies continuen complint aquesta funció. Perquè per exemple, com és de beneficiós per nosaltres que el nostre dispositiu mòbil ens seleccioni les notícies segons els nostres interessos o que ens personalitzi la publicitat segons el que hem estat buscant a Internet? És a dir, fins a quin punt ens beneficien tantes ajudes i facilitats, realment són necessàries?

La privacitat en línia s’està convertint en un article de luxe, ja que constantment i inconscientment estem cedint moltes dades. La qüestió predominant en tot aquest assumpte és quins interessos poden arribar a tenir els grans gurus de les noves tecnologies i d’Internet que són amos de la informació i què poden fer a través d’aquesta.

Aquest experiment digital té com a resultat la creació d’una societat jerarquitzada en la qual els que tenen accés a tota aquesta informació sobre nosaltres manen. Segons Marshall McLuhan, l’autor més reconegut sobre el determinisme tecnològic, nosaltres en fer servir Internet i les noves tecnologies tenim la sensació que aquestes s’adapten a nosaltres, el problema és que a posteriori és molt possible que siguin aquestes mateixes eines, que amb la informació obtinguda en el primer intercanvi, ens acabin donant forma a nosaltres.

Hem de ser conscients que Internet i les noves tecnologies pretenen mostrar-se com eines que afavoreixen la transparència i vetllen per l’aperturisme. Mentre que en realitat la cara dolenta de tot això és que també són serveis de recopilació d’informació i de vigilància per tot aquell que en fa ús. Per exemple, Facebook es presenta com un producte totalment transparent a través del qual podem connectar amb gent, és cert, és una funció; així com fa estadístiques sobre el que ens interessa, a quina hora ens connectem, que ens impacta perquè accedim a enllaços externs, o les hores que hi passem. Això és només una petita mostra de tot el que poden arribar a saber o retenir sobre nosaltres, però realment hi ha moltes dades, milions que no ens podem ni imaginar que són emmagatzemades en quant accedim o utilitzem aquests tipus d’eines.

És molt possible, que una de les intencions de les grans empreses que lideren aquest nou món virtual sigui la venda de tota aquesta informació que els cedim a les empreses, al govern o a qualsevol entitat que estigui disposada a pagar per aquestes. Perquè la informació és poder i ara mateix ells n’estan recopilant grans quantitats.

Què representa Internet i les noves tecnologies?

Entenem per Internet i les noves tecnologies com quelcom que vetlla per la igualtat, la diversitat i la transparència; com eines que fugen de la tradició i permeten la democratització de les oportunitats tant econòmiques com socials. Marc Lilla, un historiador d’idees i professor de la Universitat de Columbia, anomena aquesta visió com ‘el nou tipus d’arrogància’. Aquesta teoria diu que la nostra arrogància, consisteix a pensar que ja no hem de pensar profundament o posar atenció o buscar connexions, sinó que l’únic que hem de fer és aferrar-nos als nostres valors democràtics i els nostres models econòmics i confiar en l’individualisme creient així que aconseguirem que tot surti bé.

Aquesta imatge distorsionada d’Internet i les noves tecnologies també es dóna a Silicon Valley, on hi ha dos objectius indistingibles que són fer el bé i fer-se ric. On empreses que han marcat un abans i un després com Google, Facebook i Uber són elogiares diàriament per destruir amb uns interessos suposadament públics les normes tradicionals de la nostra societat i les institucions més arcaiques.

Aquestes grans multinacionals a les quals ja ens podem començar a dirigir com el quart poder-segons Edmund Burke─un escriptor, orador i polític─pretenen fer-nos creure que les eines que ens ofereixen són positives i que el benefici que s’obté en fer-les servir és mutu tant en termes econòmics com culturals per als seus milions d’usuaris. Mentre que la realitat és que els únics que obtenen beneficis econòmics són ells i és per això que cada cop l’esquerda entre rics i pobres està augmentant. El capitalisme distribuït de la nova economia en la xarxa fa que en comptes de ser un lloc en el qual es puguin generar més oportunitats per a tothom, s’estan creant grans monopolis.

Cultura “presentista”

Segons Douglas Rushkoff, un teòric dels mitjans de comunicació, el futurisme del s.XX en el s.XXI s’ha substituït per una cultura ‘presentista’. Aquest concepte fa referència a ‘viure l’aquí i l’ara, el moment, la immediatesa’. Això comporta una pèrdua del sentit històric, ja que es viu sense tenir en compte les tradicions del passat. Aquestes al ja no presentar-se com una necessitat perden el seu caràcter orientador i normatiu i aquest fet provoca una pèrdua de la memòria en la nostra cultura. Rushkoff també considera que el fet de viure el present, sense contemplar la presència del futur, fa que els joves perdin la necessitat de fer projectes i a l’hora de fer de la seva vida un projecte. En resum, segons aquest teòric estem encallats en un bucle hipnotitzador de tuits, actualitzacions, correus i missatges instantanis.

En el seu nou llibre, PRESENT SHOCK: When Everything Happens Now (Shock present: quan tot passa ara), Rushkoff introdueix el fenomen del “presentisme” o─atès que la gran majoria tenim problemes per adaptar-nos─el xoc present.

La tecnologia d’Internet està canviant fonamentalment la manera en la qual ens comuniquem i fem negocis entre nosaltres. Però malgrat que tota aquesta tecnologia podria ser innovadora i enriquir-nos com a persones, ens mecanitza. Ens fa incapaços de pensar mer nosaltres mateixos i ens mediatitza; i segons la història de la humanitat la finalitat és convertir-nos en éssers fàcils de dominar. Que no ens qüestionem res, que no sapiguem gaire més del que ells decideixen que hem de saber i que diguem que si a tot el que ells ens ofereixen.

Els grans gurus com Google i Amazon s’assemblen cada cop més a les poderoses multinacionals de l’època industrial. La lluita dels treballadors de la llana de Yorkshire en el segle XVIII es diferencia poc amb la resistència actual dels sindicats a Amazon, Uber i Airbnb.

Aquestes empreses de la Web 2.0, Facebook, Youtube i Instagram, estan tornant a muntar el panòptic que el filòsof utilitarista Jeremy Bentham va dissenyar al segle XVIII. Es tractava d’un tipus d’arquitectura carcerària en la qual des del centre de la presó es podien controlar totes les cel·les. Doncs aquesta idea és la que Andrew Keen, en el seu llibre Internet no es la respuesta, pretén comparar amb l’activitat que estan duent a terme aquestes empreses, és a dir, la centralització del poder mitjançant la quantificació de tots i cada un dels aspectes de la condició humana.

Aquest debat sobre els drets individuals ja existia al segle XIX quan Bentham defensava l’utilitarisme i John Stuart Mill el liberalisme. En l’actualitat ha tornat a aparèixer amb el que Cass Sunstein, llicenciat en dret a Harvard, anomena “la política del paternalisme llibertari’’. L’advocat estudia el paper dels nudges, és a dir, dels mètodes que s’utilitzen per canviar el comportament de la gent. També posa en evidència un món en què el govern, a partir de col·laboracions amb companyies com Axxioum i Palantir, té cada cop més dades sobre tots nosaltres i firmes d’Internet com Facebook i Okcupid porten a terme experiments secrets concebuts per controlar el nostre comportament.

A aquestes alçades de l’article deu haver quedat clar que les companyies tecnològiques obertes, com són Facebook, Google i Amazon, tenen la finalitat de crear riquesa en grans quantitats, pels seus fundadors i accionistes. Que tenen com a objectiu principal créixer i aconseguir dominar els seus mercats, així com altres que ara consideren fora del seu abast.

La tecnologia oberta i descentralitzada d’Internet i les noves tecnologies es tradueix en una societat menys jeràrquica o desigual. És a dir, en lloc de suposar més aperturisme i la destrucció de les jerarquies, està fent una societat en xarxa no regulada que augmenta la desigualtat econòmica i cultural i crea una generació digital amb una centralització de poder.

Pot ser que aquest nou poder tingui les seves arrels en una xarxa sense fronteres, però segueix traduint-se en una riquesa i poder enormes per a un grup reduït d’empreses i individus. Segons el periodista i historiador d’Internet, John Naughton, ‘’en termes darwinians, aquests nous gegants empresarials no són més que l’últim estadi de l’evolució de la corporació política’’.

Per molts dels natius digitals, l’únic temps existent és el present perpetu. Segons Jonathan Freedland de The Guardian, ‘’la generació en xarxa actual, amb el seu afany per compartir fotos i vídeos a Instagram i Vine, ha creat una cultura intima i sempre operativa que desapareixerà per sempre, com ho fa una fotografia d’Snapchat, sense deixar res per la posteritat’’. El cas és que un aspecte fonamental de la vida humana, la memòria, està veient-se alterat per la revolució digital. La cruel ironia és que com més precisa és la capacitat d’internet de recordar-ho tot, més s’atrofia la nostra memòria i el resultat és una amnèsia sobre tot menys el que és immediat, l’instant, l’ara i el jo. Això podria suposar el final de la història com a memòria comuna compartida, el final del nostre compromís col·lectiu amb el passat i el futur.

Contradicció: la desconnexió com a nova tendència

L’any 2014 el diari Le Monde va publicar un informe que desvelava una gran contradicció. En aquest s’explicava que gran part de les persones que treballen a Silicon Valley, tant directors com treballadors, porten als seus fills a una escola sense ordinadors. La Waldorf educa als nens fins als 13 anys sense necessitat d’utilitzar els ordinadors ni la televisió; ho fa de manera convencional, amb guix i pissarra.

Waldorf School, California /Font

En aquest informe testifica Pierre Laurent i argumenta que porta els seus fills a aquesta escola perquè:

“Els ordinadors no són més que una eina. El que només té un martell pensa que tots els problemes són claus […] Per aprendre a escriure és important poder efectuar grans gestos. Les matemàtiques passen per la visualització de l’espai. La pantalla pertorba l’aprenentatge. Disminueix les experiències físiques i emocionals.’’

Tot i que els seus fills no utilitzin les noves tecnologies a l’escola, Laurent no creu que estiguin en desavantatge:

“No sabem com serà el món d’aquí a 15 anys, les eines hauran tingut temps de canviar moltes vegades. Per haver treballat 12 anys a Microsoft, sé fins a quin punt els programaris estan preparats per ser del més fàcil accés possible”.

Però no només és tracta dels seus fills, sinó que grans empresaris com Richard Stallman, el guru del software lliure, treballen desconnectats:

“La major part del temps no tinc Internet. Una o dues vegades per dia, de vegades tres, em connecto per enviar i rebre els meus correus. Re-llegeixo tot abans d’enviar”.

I és que, així com hi ha persones que pateixen nomofòbia — por a no estar connectat — la desconnexió comença a ser un plaer de valor per a d’altres. En l’informe de Le Monde es diu que cada cop hi haurà més gent que buscarà desconnectar-se de la xarxa. Tot i que no es tracta d’un fenomen de masses sinó que és una tendència que està començant a sorgir en els sectors més acomodats, ja que no tothom es pot permetre el luxe de desconnectar-se.

Els pobres de la tecnologia són aquells que no poden evitar la responsabilitat de respondre immediatament un correu electrònic o un whatsapp. Els nous rics, en canvi, són aquells que poden filtrar i distanciar-se de les xarxes. Segons el sociòleg Francis Jauréguiberry, ‘’El mateix va passar amb la televisió: el sobre consum és cosa de les classes populars’’.

Haurien de ser les noves tecnologies socialment responsables?

El desequilibri social que existeix avui dia en tot el món exigeix una participació activa de totes les comunitats, en especial de les més desenvolupades, amb la finalitat d’elaborar una sèrie de solucions que proporcionen una millora substancial. La tecnologia hauria de tenir un paper molt important en tot això per poder elaborar la resposta a totes aquestes necessitats bàsiques i contribuir a assegurar els drets humans bàsics.

La directiva d’Internet i les noves tecnologies és responsable de no només produir nous coneixements sinó d’adaptar el coneixement existent; ha de facilitar l’accés al coneixement disponible i a través de la seva difusió i educació, generar demanda de coneixement. Això podria representar una gran oportunitat de benefici per a la societat. Però tot això no està en mans d’uns pocs, hem de considerar la possibilitat que si durant tants anys les persones han estat capaces de sobreviure sense dependre de la xarxa, nosaltres també podem.

Fred Stutzman, investigador de la Carnegie Mellon University, va desenvolupar un programa anomenat Freedom que bloqueja l’accés a Internet durant 8 hores seguides i que obliga a reiniciar l’ordinador per a reaccionar aquest servei. També va dissenyar Antisocial, per poder treballar sense distraccions. Es tracta d’un programa que permet l’accés a Internet però el limita perquè no accedeixis a pàgines ‘d’oci’ com són Facebook i Twitter. Segons Freedom, els ordinadors s’han convertit en màquines de distracció. Ens hem d’equipar de funcionalitats que els retornin el seu rol de màquina d’escriure. És una manera de comprar el temps.

Però realment, no és necessària l’aparició d’aquest programari, ja que les persones tenim i hem de saber aplicar el criteri de quan volem o hem d’utilitzar les noves tecnologies. Som suficientment independents intel·lectualment com per decidir.

Hi ha alternativa?

Ara bé, és possible entendre la vida actual sense les noves tecnologies? La resposta és no. La tecnologia està tant present en la nostra quotidianitat fins al punt que substitueix els gestos humans per emoticones. És complicat dir si les coses negatives que comporten es compensen amb la manera en què ens faciliten la vida, però de moment són l’únic mètode a través del qual podem, per exemple, connectar-nos amb gent que està lluny a l’instant, trobar gent amb interessos comuns fàcilment o adquirir notícies d’actualitat en tot moment.

Fonts:

Keen, Andrew. (2016) “Internet no es la respuesta”. Editorial Catedral.
Anuncis